Entrades

‘El llibre que llegies’ a les ones

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galeraper Petit munt de lletresel programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

[28 de gener de 2013]

El més rar era jo

Podria ben bé ser que aquest apunt em quedi una mica apocalíptic, però hi ha vegades que dissortadament tinc la sensació que hi ha poca cosa a fer i que mirar d’ensenyar els rudiments bàsics de la lectura i l’escriptura a nanos que venen rebotats des de fa molts cursos és com picar ferro fred. Això és el que em passa amb un grup de nois i noies de 3r i 4t d’ESO que mai no van aprendre a llegir amb una correcció mínima i que ara, passats els 14 anys, semblen impedits a aconseguir-ho.

M’ho passo bé amb ells, m’accepten a mi i accepten la meva autoritat, però ai! quan els demano que llegim… Fes-nos fer qualsevol cosa, Ricard –em diuen-, però llegir no! I és que llegir s’ha convertit per ells en un acte de tortura que els és del tot incomprensible. No sé què s’ha fet malament perquè a l’hora d’assumir el llenguatge escrit aquests nois no ho aconseguissin, però a més tinc la percepció -potser sí que molt subjectiva, però viscuda- que hem fet tard i que ja no se’ls pot ajudar gaire a trencar la inèrcia que els ha dut a ser gairebé analfabets i àgrafs.

Per més que successius exèrcits de mestres i professors de llengua ens hi esforcem, per a ells som personatges exòtics que els parlen d’una realitat estranya i molt allunyada d’allò que en aquest moment els interessa. Ho vaig veure molt clar ahir quan, a partir d’un exercici sobre el llenguatge de la ràdio i la televisió, vam acabar parlant dels seus hàbits televisius –la ràdio no l’escolten mai, em van dir. I em van dir, també, què miren. Els 10 alumnes amb qui parlava em van explicar què veuen, i va resultar que gairebé de forma unànime tots s’inclinaven per La que se avecina com a programa preferit, seguit de La voz i fer zàpping en tercer lloc a més d’altres perles televisives.

A banda de la dubtosa qualitat d’aquests programes, però, el que em va semblar més esgarrifós pel que denota, és la quantitat d’aparells de televisió de què disposen. Els vaig proposar que sumessin el nombre de persones que composen les seves famílies i, després, el nombre de televisors que hi ha a les seves cases. El resultat va ser que 10 famílies que sumen un total de 41 persones disposen de 38 televisors!

A ells no els va sorprendre gens, i entenc que tampoc als seus pares que són qui els han pagat. En canvi a mi, que dec ser un il·lús, aquesta desproporció em va deixar estabornit i encara ara no ho he paït. Si abans ja no sabia com els podia convèncer de la necessitat de saber llegir i escriure i ser mínimament competents en l’ús de la llengua, ara que l’omnipresència del Gran Germà televisiu és tant evident en la vida d’aquestes criatures que gairebé veuen tanta tele com hores passen a l’escola, el pessimisme se m’ha disparat.

No volen fer el que els demano, no entenen perquè ho haurien de fer, llegir els avorreix profundament i, per acabar-ho d’adobar, la competència amb els antimodels que escampa la televisió és massa gran. I tot i així, curiosament, sento que aquests nanos em respecten i la meva companyia els agrada. Deu ser –penso ara- que és perquè em veuen com una rara avis -bé, un friki en dirien ells- que viu dedicat a la lectura i l’escriptura, gairebé una espècie en extinció que els resulta simpàtica i no els fa excessiva nosa. Sí, deu ser això, i és que ahir a l’aula el més rar era jo.

[6 de novembre de 2012]

Carnassa

Acabo de rebre, no fa gaire estona, una trucada sorprenent: “Buenas tardes, le llamo de Tele5…” Ja hi som, una altra pesada que em vol fer una enquesta –he pensat. Però no, no era una enquesta. La noia que trucava va i m’engalta: “Hemos sabido que un joven ha apuñalado a sus padres en la calle Montserrá de Martorel…” Refot!, si això és el carrer de casa, què diu aquesta dona? Però ella ha seguit: “…y le llamamos para que nos cuente que ha ocurrido…” Me l’he tret de sobre de seguida i he penjat com qui espanta una mosca vironera abans no pongui els ous.

Ara, però, que hi penso, em venen tot de consideracions al cap sobre com es fa periodisme a les espanyes i, sobretot, en algunes televisions: Qui em trucava ha tirat de guia telefònica i ha trucat a un número –o a diversos, és clar- del carrer Montserrá de Martorel sense cap possibilitat ni interès de contrastar el que jo li pogués explicar. La noia que m’ha trucat no em coneix, ni sap qui sóc ni quina veracitat pot tenir el que jo li digui, però tot i així em demanava que li expliqués la pel·lícula dels fets.
A banda d’això, també dubto que pugui tenir gaire interès la notícia d’aquest episodi de violència més enllà dels afectats i de les necessàries mesures de seguretat al barri o a la població on ha passat. Però a hores d’ara ja sabem com agrada la pornografia informativa i com Tele5 n’ha fet un gran negoci després de convèncer milions de pobres ànimes del seu dret a saber què passa als budells dels seus veïns mentre els propis bramen delerosos de més sang.
La noia que m’ha trucat tenia pressa, es notava. De ben segur que ella també sentia bramar la fera darrera seu, i abans no fugís a un altre circ li havia de donar carnassa. Tant li era la qualitat de la notícia, el que importa és que el monstre s’afarti i el públic no tregui els ulls de la pantalla.

[4 d’abril de 2011. Fotografia de Cal Pepet del Xica]

El cos de les dones, 2

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.
En aquest treball es parla de l’ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d’elles mateixes.
Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d’això, la filmació presenta una selecció d’imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però ‘no veu’.
L’autora del documental diu que tenien l’objectiu d’interrogar-se i preguntar sobre les raons d’aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d’un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.
Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l’àmbit de la política, el nostre país s’està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d’home tant i tant cofois de la seva masculinitat.
El vídeo complert dura uns 25 minuts i el trobareu aquí. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.

El cos de les dones

Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”, i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s’ha convertit en mercaderia que s’exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s’encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l’uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d’imitar els models que se’ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l’actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l’ús que se’n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l’engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s’haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s’haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?