Entrades

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.

València Nord, bellesa i veritat

D’aquí a poca estona, quan passin 11 minuts de les 8 del vespre, començarà a Ca Revolta de València la presentació d’Edicions del Buc, una editorial dedicada a la poesia que s’estrena amb dos llibres: Parlen els ulls de Begonya Mezquita i València Nord de Teresa Pascual. No podré ser-hi, però m’agradaria molt, per veure com salpa per primer cop aquest nou Buc i perquè amb València Nord hi tinc una especial vinculació. Abans no sortís, la Teresa em va demanar que en fes una breu semblança. No m’hi vaig pensar gens, la vaig fer i els editors van decidir que acompanyés els poemes. Si més no, espero que serveixi per animar tants lectors com es pugui a llegir el llibre. Tot i que es podia haver titulat com aquest apunt, la vaig titular Teresa Pascual, bellesa i veritat i diu així:

“Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.

Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.”

Bona navegació per Ediciones del Buc i molts lectors per Parlen els ulls i València Nord!