Entrades

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em pugui arribar a formar.
Tot plegat m’ha semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els (nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire que els havia renyat?
La casualitat ha volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe, estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.