Entrades

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

La veritat és un fet

Moltes vegades la veritat se’ns presenta confusa perquè no tenim la capacitat d’observar-la des de tots els angles ni som, tampoc, capaços de fer-ho amb una llum tan neta que no ens enlluerni i enterboleixi la imatge. Quan això ens passa, potser per no sentir-nos desorientats, ens refugiem en els judicis previs com qui s’agafa a una raó immutable o, fins i tot, som capaços de modelar el nostre discurs per construir les mentides que ajustin el nostre entorn a la nostra voluntat i als nostres desitjos. Tots sabem, però, que qualsevol fet té una entitat derivada de què allò que ha passat ja no es pot desfer i que la veritat no es pot desmuntar per tornar-la a construir. Allò que de debò ha succeït no es pot canviar ni manipular perquè la veritat no és una construcció, la veritat és un fet.

Emocions i veritat

No ho sé si les emocions ens poden enganyar, però començo a pensar que sí, que enterboleixen la percepció que tenim de la realitat i no ens deixen veure amb claredat el que ens passa personalment ni el que passa al nostre voltant. I no vull pas dir que ens n’haguem de desfer de les emocions, ningú no podria pas viure sense, però si que em sembla que quan s’escapen dels espais íntims i envaeixen l’espai comú sense haver estat prèviament destil·lades, no ens ajuden a pensar de forma raonable ni equànime.

Estimem i odiem amb les emocions, i no només no és pas cap mal que ho fem sinó que són una part fonamental del nostre ésser, però quan el plaer, la ràbia, l’eufòria, el dolor, el desig, la rancúnia, l’alegria, la gelosia, l’amor o l’enveja… emergeixen desbocades per guiar-nos, tendim a donar més valor a allò que nosaltres sentim que no pas a allò que pugui sentir algú altre. És llavors que l’emoció ens situa falsament en el centre d’un món que -no ho voldria oblidar mai- és tan divers i canviant com ho puguin ser cada una de les nostres vides. I tot i que és ben cert que en els sentiments hi ha el combustible que ens empeny a viure, l’emoció no és ben bé ni necessariament el mateix que la veritat.

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.

Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]

Que no hi ha veritats…

 

“Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece.”
(Luis García Montero)

Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,

que les equivocacions són la vida,

que el més inflamable dels combustibles

és el diner. Que com diu el poeta

estimo només el que amb mi es fa vell.

Que al teu ventre he volgut donar la llavor

i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra

abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,

el més antic dels camins…

[Fotografia de Jordi Garcia]

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.

Veritat

Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco. La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- “per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació”. És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de “poder-ho dir tot” (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible. Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser. Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament. El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que “si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix”. Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries. Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, “potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…”, i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.