Entrades

‘El llibre que llegies’ a Serra d’Or

Fa uns mesos, el poeta i novel·lista Vicenç Llorca va tenir l’amabilitat de parlar de El llibre que llegies durant la presentació que se’n va fer al Masnou. I ara ho ha tornat a fer en el número d’octubre de la revista Serra d’Or.

Juntament amb les de El mercader de la Coia Valls, Un home invisible de Ralph Ellison i Paraules d’Opòton el Vell d’Avel·lí Artís Gener, Vicenç Llorca també ha inclós en la secció que titula Tria personal una ressenya del meu El llibre que llegies. Ja us podeu imaginar que n’estic satisfet i content i per això us convido a llegir-la, si no teniu la revista a mà, clicant aquí.

Vicenç Llorca parla de ‘El llibre que llegies’

Tot i que competíem amb el futbol, abans d’ahir al Masnou vam gaudir de la companyia d’una colla de persones que es van acostar a escoltar-nos a la presentació de El llibre que llegies. I no es van equivocar, perquè escoltar en Vicenç Llorca és sempre una delícia.Després de la seva presentació vaig llegir alguns poemes, i entre una cosa i l’altra va passar allò que a mi tant m’agrada que passi a les presentacions i que no és altra cosa que fer nous lectors de poesia. Sí, com l’altra vegada que vaig ser a Vins i Divins, també ahir hi havia entre el públic persones que no coneixia de res i que, tot i així, van marxar amb el llibre a les mans i amb ganes de llegir-lo. El millor que podia passar, gràcies!
[16 de juny de 2012]

‘El llibre que llegies’ al Masnou

Fa tres anys, quan encara feia poc que s’havia obert un lloc anomenat Vins i Divins al Masnou, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a presentar De secreta vida. Va ser una vetllada sorprenent i agradable pel lloc i el bon vi que vam tastar, per la magnífica presentació que en Gregorio Luri va fer del meu llibre i pel públic que m’hi vaig trobar, que tot i que no em coneixia de res va mostrar una disposició a escoltar-me i un interès per la meva poesia que em van fer sentir molt bé.I ara, amb el record d’aquella bona acollida, hi tornaré a anar amb un nou llibre de poesia titulat El llibre que llegies. Aquesta vegada l’encarregat de fer la presentació és en Vicenç Llorca, gran poeta i novel·lista amb qui -com ell mateix ha dit- farem una copeta a la vora del mar tot recitant versos… No se m’acut un pla millor per celebrar l’arribada d’aquest estiu que ja s’acosta.

Si també hi voleu participar, us esperem a Vins i Divins (Carrer de Barcelona, 3. El Masnou) el dijous 14 de juny a les 8 de la tarda. Hi haurà poesia, bon vi i bona companyia!
[12 de juny de 2012]

‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

 [4 d’agost de 2011]

El vent a les venes

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M’aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l’horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l’Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]

‘L’últim nord’ de Vicenç Llorca

Divendres, l’endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l’un amb l’altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s’estenen entre el Delta de l’Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d’escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L’últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d’ara, que ja l’he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d’un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d’una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l’exercici fundacional de la paternitat i de l’alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m’ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L’últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare…

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.

[Vicenç Llorca: L’últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

Agenda

Mai he amagat que poder llegir la meva poesia en públic m’agrada molt, sobretot perquè em permet arribar a qui ja coneix els meus llibres o a possibles nous lectors d’una forma molt més càlida que no pas a través del paper. També perquè n’aprenc molt d’escoltar el que aquestes persones m’aporten cada vegada que he fet una lectura. I en tercer lloc, perquè la paraula dita és la matèria que li és més pròpia a la poesia. El cas és que en pocs dies he rebut cinc propostes per fer lectures dels meus poemes. La primera de totes serà a El Masnou. Els amics de Vins i Divins, que cada primer dimarts de mes fan un acte literari, m’han convidat a casa seva per recitar alguns dels meus poemes. Compteu, doncs, que hi seré el proper dimarts 7 d’abril a les 8 del vespre i que llegiré poemes dels dos llibres i algun inèdit i podrem, també, xerrar una estona.

La segona serà a Vilanova i la Geltrú amb en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens ha convidat a participar en el Cicle Poètic Viatges i Hospitalitats i el nostre torn serà el divendres 24 d’abril a les 7 de la tarda al Museu del Ferrocarril. L’endemà, 25 d’abril, participaré a Martorell -on visc- en una lectura maratoniana de poesia que, amb motiu de la Fira, organitzen els botiguers d’aquesta població. El mes de maig, tot i que em falta confirmar dia i hora, compartiré lectura al MerCat de Vilafranca del Penedès amb la poeta i bona amiga Teresa Pascual i aprofitarem, també, per parlar de Rebel·lió de la sal, el seu darrer llibre. I dins el Cicle Poesia als Parcs 2009, tindré l’honor de participar en el recital Les veus de la natura amb la poeta Montserrat Abelló. Això serà el diumenge 18 d’octubre a les 12 del migdia al Parc d’Olèrdola.

Ja ho veieu, se’m gira feina, però em ve molt de gust fer-la. Puntualment aniré informant de tot, però de moment -si sou a prop d’algun d’aquests actes i en teniu ganes- ja us podeu considerar convidats a acompanyar-me.