Entrades

Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

Abandonar les amistats

Mentre llegia a La Vanguardia un article sobre la conveniència o no d’abandonar els llibres sense acabar-los de llegir, m’ha vingut al cap una estranya pregunta: I les amistats, s’han de mantenir a qualsevol preu o és millor, a vegades, deixar-les córrer?

Això de ser amics és estrany perquè aparentment no ho tries i sí que pots triar, en canvi, no ser-ho. Normalment fugim d’aquelles persones que ens resulten, per la raó que sigui, repulsives i en canvi ens acostem a les que ens fascinen. Però probablement la fascinació no sigui el millor fonament per a l’amistat, perquè la fascinació es dilueix al mateix ritme que ho fa la imatge que ens hem creat i cregut d’algú.

L’experiència em diu, a més, que sovint la fascinació m’ha acostat a persones per a les quals l’amistat comportava haver de reflectir una determinada imatge o, fins i tot, haver-se de posicionar ideològicament. Les tres vegades que això m’ha passat, he arribat a la conclusió que m’era més feixuc l’esforç de mantenir una amistat amb peatges que no pas buscar altres vies que em permetessin fer camí sense el llast de no poder pensar i sentir sense haver d’obeir cap mena de directriu.

Per sort meva, també he viscut i visc amistats en les quals no hi ha judicis i la discrepància hi és benvinguda, amistats que no pressuposen ni una manera de pensar ni una manera de fer, que no es basen en cap afinitat ideològica ni en cap interès comú que no sigui una estimació que no obeeix a cap mena d’explicació.

Ara, a tocar de la cinquantena sento que el que de debò compta té més a veure amb compartir les hores amb la gent que t’estima sense condicions que no pas haver de sacrificar el goig de viure per ser fidels a una relació que ens escapça la capacitat de sentir sense mesura i de pensar sense límits. Per tant, em sembla que amb les relacions que et llasten s’ha de fer com amb els llibres que t’avorreixen, deixar-los enrere i fer via.

Però això que sembla tan senzill sobre el paper, no ho és tant en la vida de debò. Els éssers humans tenim el mal costum d’ordir teles d’aranya per controlar els sentiments i els fets de tots aquells que es mouen al nostre voltant i, pitjor encara, ens creiem investits de prou autoritat per jutjar-los. Ni aquesta no és per a mi la millor manera de ser amics ni ningú no té el dret de fer-nos viure contra allò que pensem o sentim. I a aquestes alçades del partit, si d’alguna cosa no vull haver-me de penedir és de no haver viscut la meva pròpia vida.

PS: Hi haurà qui digui que aquesta postura meva és egoista. Potser sí, però qui ho diu que un cert egoisme no sigui convenient per sobreviure als designis aliens?

El perquè de tot

Que el món no és amable ja ens ho deien. Ara, però, ho sabem del cert i hem après, a més, que els finals són gairebé sempre tristos. Els avis envelleixen sense remei i la malaltia s’acarnissa amb algun d’ells amb la cruesa de la veritat. Voldríem que viure fos més fàcil, però sembla que tots plegats estiguem condemnats a no estalviar-nos el patiment.

Però és Sant Miquel i a l’altre plat de la balança em miro el Martí, que avui en fa 18 i es projecta cap al futur empès per una força irrefrenable. Poc ho sap ell que aquesta energia que irradia també m’alimenta a mi i que ha estat ell que m’ha fet entendre que tot i els mals finals la vida és plena de bellesa. És per això que quan m’atrapa la debilitat, escolto el seu alè i sense que se n’adoni respirem compassadament. Entenc, llavors, el perquè de tot plegat i em sento, com ara, content i satisfet.

senza fine

Després de quatre setmanes d’afonia, poc a poc recobro la veu. Durant aquest mes han passat un munt de coses de les quals n’hauria pogut parlar al bloc, però la vida de debò -la que es viu fora de les pàgines virtuals- em volia del tot, sense concessions ni respir per a res més.  Ara torno, a poc a poc i amb una certa prudència, després d’haver-me acostat molt i molt a la tristesa d’un final sense present i al precari equilibri d’una veu i uns gestos que, sense els fonaments de la memòria, ja no se sostenen i suren en una mena de llimbs on les paraules i els records s’esborren per sempre.

La T està malalta, molt, d’una malaltia injusta que no es cura i que d’alguna manera ens encomana a tots al seu voltant. Probablement sigui per això que pensava, durant aquestes setmanes d’absència, com n’és de bo, per a benviure, gaudir cada segon que pugui compartir amb el meu fill i la M, amb els de casa, amb els bons amics… Ara mateix no hi confio en el futur i tampoc no ho sé si un altre dia me’n recordaré o no de tot el que m’hagi passat, però com a mínim espero que aquelles persones que m’estimo tinguin a la memòria el llegat de les bones estones que hem passat plegats, les carícies i els petons que ens hem fet i també els que ens hauríem pogut fer quan en sentíem l’impuls, totes les vegades que hem rigut junts -de nosaltres mateixos i també del mort i de qui el vetlla-, els silencis còmplices, les mirades plenes d’afecte i els somriures amables, les satisfaccions compartides, la pluja, la llum… I tanta i tanta vida que duem a les mans!

Voldria que tot això fos per sempre i no ho serà. Però torno disposat a viure cada minut, cada paraula, cada fet com si no tingués fi. Ja ho sé que no és així, però aquesta és la manera que la vida sigui plena i que, si un dia els records se m’esborren, jo l’hagi viscudasenza fine, com en la cançó que en Gino Paoli va escriure per l’Ornella Vanoni el 1961, senza fine!.

[11 de setembre de 2011]

Veritat

Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco. La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- “per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació”. És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de “poder-ho dir tot” (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible. Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser. Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament. El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que “si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix”. Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries. Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, “potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…”, i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.

Vida

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles. Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure. I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…