Entrades

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

La vinya plora

Quan s’ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d’objectes i fets mítics d’aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.
Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d’entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d’elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l’hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d’oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l’any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.Al Museu també s’hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d’explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l’any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s’hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.

M’ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l’enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l’olivera, s’ofereix en la sala on també s’hi exposen els molins i premses que antigament s’empraven per obtenir la farina, el most i l’oli. En aquesta projecció s’hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.

Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina… Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.

[Fotografia d’Albet i Noya]

La terra oberta i molla

Tot i ser maldestres, les pluges d’aquest final d’estiu han omplert l’aire d’una olor que tenia mig oblidada: l’olor que fa la terra l’endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d’aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s’explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

“Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas.”

És això, l’olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.