Entrades

Bellesa secreta

Quan la setmana passada vaig penjar l’apunt titulat Misèries, vaig dubtar entre el vídeo que hi vaig posar i aquest d’ara amb en Toti Soler interpretant una peça del seu disc Vida secreta. La primera vegada que vaig poder sentir les peces d’aquest disc ja em va fer pensar en una de les coses que vaig voler que en quedés constància a De secreta vida: la necessitat de despullar-nos de tant d’orgull de ser homes per poder percebre el munt de bellesa secreta que flueix al nostre voltant.

Doncs bé, si l’altre dia parlava de la necessitat de cercar refugi en la bellesa, ara entendreu el perquè d’aquesta Vida secreta d’en Toti Soler. La seva música, com el vol fràgil de la libèl·lula o la traça pausada d’un cargolí, és plena de la bellesa nua que pobla el món quan encara els homes no l’hem corromput. Com l’aire amarat de fonoll després d’haver plogut o el gest d’una mà amiga que perfila una carícia… Tota la resta és mentida.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.