Entrades

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Viure és desordre

Viure és desordre. Només allò que trenca les rutines i ens altera la normalitat ens fa sentir que la vida és alguna cosa que més enllà de les voluntats no ens respecta i ens arrossega, amb una força imparable, a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure.  Viure és desordre, sentir a les artèries l’impuls de la sang i dur amb orgull a la pell les cicatrius de tants desordres naturals amb què hem vençut l’atonia dels minuts. Viure és desordre i saber, també, que ara és ara, i encavalcar-s’hi, perquè només hi ha present.

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.

Que viuries…

Que viuries tantes vides, però estan totes en aquesta, sepultades sota aquesta llosa que et cobreix el pit des de sempre. Que el mateix desig que t’incita a viure-les, és també la por que t’acovardeix i t’incapacita per tastar l’agre i el dolç dels teus dies. Que llegeixes per viure abans de morir totes les vides possibles, però que tot plegat és un engany, perquè en el teu cas llegir és també una manera covarda d’esquivar tanta vida que, com una corrent secreta i oculta, et recorre dolorosament perquè no troba les lleres del goig i se t’enquista als músculs i a les vísceres, sota la pell, incapaç de fluir. Que surts a la nit buscant aire i consol en la foscor, i on la lluna se t’ofereix plena i voluptuosa i complaent, només hi saps veure el buit d’un immens forat per on tot se t’escapa.