Entrades

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

Futur i dignitat (Contra Pablo Iglesias)

Tinc present que potser només sigui una anècdota i que no es pot generalitzar, però pel que fa a casa meva n’és molt d’important i al meu pare li va servir per entendre que havia arribat a bon port. Ell, el pare, és originari de l’Alt Millars, una comarca de la zona muntanyosa de Castelló a tocar de Terol. En va marxar, però, ben aviat, la duresa de la postguerra i la pobresa d’una agricultura gairebé de subsistència el van convèncer que si volia millorar aquell no era un bon lloc. De manera que del poc que tenia en va fer un farcell i marxà a fer la verema per mirar de guanyar-se alguns calerons. El destí, o qui sigui que el regeix, va fer que anés a parar a Sant Llorenç d’Hortons i que, jove i treballador com era, no li costés anar trobant feina fins anar a parar primer a Can Castany i poc després a Can Prats.

D’aquestes cases que sense tenir-ne cap referència li van donar feina en conserva no només molts i bons records, sinó també una gran estimació. I quan ens en parla, ens explica dues coses. Una, que el seu passaport era ésser treballador i voler fer bé les coses i que això li obrí sempre les portes a Catalunya. I l’altra, que el feu adonar que ja no era allà d’on venia i que d’entrada el sorprengué, és que quan entrà de mosso a Can Prats, a l’hora dels àpats en lloc de dinar a banda com més d’un cop li havia passat, el feien seure a taula amb els amos de la casa i al plat li posaven exactament el mateix, ni més ni menys, que a l’hereu del mas.

I això, que pot semblar una anècdota i prou, per a ell va ser il·luminador: havia arribat allà on volia ser. És veritat que havia de treballar fort, però no hi havia “señoritos” i tothom s’arremangava i treballava fort des de bon matí fins al vespre. Aquí -va veure i ens diu- si ets un home com cal ningú no et menysté, ningú no et demana si ets Puig o López, aquí si lluites et pots construir una vida digna, allà les coses no eren així… I ben aviat també va fer venir la seva mare i els germans.

Tot plegat ve a tomb de les declaracions, irades i carregades de demagògia, de Pablo Iglesias cridant als fills de l’emigració perquè ensenyin les dents. Una vegada més, el líder de Podemos ha fet una demostració absoluta del seu desconeixement de la societat catalana. I en certa manera s’entén que no ho sàpiga veure, el caràcter megalòman i egocèntric que desprenen les seves intervencions públiques li impedeix allunyar-se uns metres del seu propi melic i fer el primer que hauria de saber fer qualsevol polític: mirar i escoltar en silenci el món. Les solucions vindran després, primer cal observar i fer un diagnòstic acurat i cert de la realitat. Però no és el cas, vivim un moment que sembla que els mitjans de comunicació (TV, Internet, ràdio, etc.) ja no serveixin per mostrar-nos la vida sinó per construir imatges i projectar-les per confondre i dirigir el vot de la gent amb quatre proclames més pròpies d’un cabdill que d’algú que s’ha esforçat a conèixer els seus iguals.

En tot cas, Catalunya no és això que es pensa o ens vol fer creure en Pablo Iglesias. Si fos veritat el que diu, mai un senyor natural d’Iznájar (Còrdova) com José Montilla no hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya. O més a prop, a casa meva, els avis i els pares no haurien pogut passar de la misèria a viure amb una dignitat envejable sense que importés l’origen. Probablement, el fet que Catalunya hagi estat des de sempre un lloc de barreja de cultures i de persones on la gent hi ha vingut i hi ve a treballar i no sigui un país acostumat a què Déu proveirà -i qui diu Déu diu el “señorito” o l’estat o Europa- ha fet que la gent, vinguin d’on vinguin, s’imbueixin d’un caràcter on el que compta no és el llinatge ni la classe ni les glòries caduques i casposes del passat. Catalunya és un país, els pares i els avis (tots immigrants) ens ho deixaren ben clar, on més enllà dels teus orígens o del teu nom el que compta és allò que fas.

El desconeixement no ha de ser excusa per cap polític (i si no és desconeixement és mala fe), però Pablo Iglesias i els seus acòlits no en saben gran cosa de la societat catalana, una societat que no és feta de bons i dolents com pretenen i que és tan plena de matisos que permet, i ningú no s’escandalitza, una abraçada entre els líders de dues formacions enfrontades com les CUP i CDC. Catalunya no és en guerra, però pel seu llenguatge bel·licós sembla que a Pablo Iglesias el beneficiaria.

Demà, immigrants de primera generació i fills i nets d’immigrants com som, serem a manifestar-nos a la Via Lliure a la Meridiana i el 27 de setembre els vots de casa es repartiran entre les CUP i Junts pel Sí. Ja sé que en Pablo Iglesias no ho entendrà, però la raó és ben senzilla: a més de feina i tantes altres coses, aquest país ens ha donat futur i dignitat.

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.