Entrades

De xiprers i afinitats

Potser res és casualitat i aquesta afinitat que hem descobert és més fonda i més antiga que Internet i tantes altres modernitats… M’agrada descobrir, Victòria, que hem escrit versos germans. Entre tant de soroll, llegir-los fa molta i bona companyia.

I encara que només ens coneguem a través de paraules elèctriques i electròniques, m’agrada que compartim, Hipàtia, la memòria del xiprer com un far per a caminants.

Suposo que tampoc és casualitat que en els comentaris de totes dues hi apareguin els xiprers alçats davant l’horitzó, gairebé com entitats mítiques que contenen la companyia i la soledat, les veus i el silenci, les ombres i la llum. I com aquells xiprers de la meva infància a banda i banda de la porta del cementiri, contenen la memòria del passat i la vida present. Però també la memòria futura.

Nicolas de Staël

La tarda d’abans d’ahir va ser una d’aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d’una exposició o d’un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël (1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se’m va fer present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta – com ell mateix diu- des de la necessitat de pintar per a poder viure: “Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura.”

Als seus primers quadres la pintura té el gruix de la vida de tal manera que es pot sentir, al contemplar-los, la tensió del braç del pintor, la força de la seva mà aplicant el color amb la paleta. Més endavant, el que més em crida l’atenció és com les taques de color –més enllà de les formes- omplen de llum els espais i és aquesta llum la que –a mida que et distancies del quadre- et retorna les figures o els paisatges que havia viscut el pintor.

És ben viva la pintura de Nicolas de Staël, respira i, ja sigui amb la consistència de la matèria o amb la dels colors, la seva respiració et captura i et transmet una força i una energia que, tot i que és difícil d’explicar, n’intueixes l’origen. Perquè a través de la seva obra revius, d’alguna manera, instants de bellesa i pots, sobretot, sentir la densitat del diàleg que–no només a través dels sentits, sinó també amb tot el cos – Staël mantenia amb l’absolut.

L’exposició estarà oberta fins el 24 de setembre, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa de Catalunya. L’entrada és gratuïta i el catàleg, que costa 25€, és un regal.

[Pintura: Les Cyprès (1953) de Nicolas de Staël]