Entrades

Xuan Bello: ‘La neu i altres complements circumstancials’

A les classes de sintaxi hi havia qui deia que els complements circumstancials són aquella part de l’oració que es pot menystenir sense que passi res de greu. Però ara que he llegit La neu i altres complements circumstancials sé que això no és cert, sinó que és en bona mesura gràcies als circumstancials que som qui som.

He llegit aquest llibre de Xuan Bello amb la mateixa intensitat i el mateix plaer que vaig llegir la seva Història Universal de Paniceiros, segurament perquè tots dos llibres tenen en comú que l’efecte que causen en el lector s’assembla molt al de la pluja parsimoniosa i tranquil·la que fructifica la terra on cau. El d’aquests llibres és un món fet de terra, de pedra i d’aigua. També d’homes i dones que viuen i passen discretament amb el temps que marquen les llunes i els cicles de la natura, per això Bello escriu des de la senzillesa de les coses humils -potser hauria de dir les circumstàncies- en què vivim immersos i que sovint ens passen desapercebudes mentre creiem perseguir la vida, com si això ens fos possible.

Al meu parer, un dels grans temes de La neu i altres complements circumstancials té a veure –encara que no es digui de manera explícita- amb com l’autor de
ixa constància del flux natural del temps. La mirada de Bello ho travessa tot (l’aire, els objectes o les persones) per poder captar la bellesa de la pedra, de la boira o de la neu que cau, i així fer-nos entendre que el temps que conservem, allò que duem en nosaltres fins a la fi de tot, no és cap altra cosa que aquelles imatges i olors o gustos que ens evoquen moments viscuts a prop d’una certa felicitat.

Amb la mirada atenta als instants viscuts, Bello copsa espurnes de poesia en allò que queda de l’acció humana i que vol perdurar, com molt bé il·lustra la fotografia de la portada del llibre, on més que no pas un mur s’hi pot entreveure la memòria de les mans que el van construir. La neu i altres complements circumstancials és ple del record de les sensacions que en un o altre moment de la vida ens han embolcallat el viure, en silenci i sense estridències, lluny de les presses que ens obliguen a viure una vida simplificada i òrfena dels matisos de cada un dels llocs que successivament hem ocupat en el món.

Xuan Bello recupera aquests matisos i reconstrueix la memòria perquè sapiguem qui som i perquè només si som capaços de donar-li la solidesa de la pedra i encastar-la en les nostres vides podrem aspirar a perdurar. Passar pàgina i oblidar les nostres circumstàncies és condemnar el n
ostre món a l’oblit, a la desaparició, al no-res. I això sí que no!

Per acabar, vull cridar l’atenció sobre la magnífica traducció que del llibre n’ha fet en Jordi Raventós i sobre l’edició molt pulcra de l’editorial Adesiara, que ja és un referent en el món editorial per la gran qualitat de la feina que s’hi fa. Molt recomanable.