Tardor robada

La placidesa de l’aula, que era plena de silenci i d’un sol amable d’octubre mentre els alumnes s’afanyaven a resoldre l’examen, s’ha trencat de cop i volta. Del carrer ha començat a arribar un soroll persistent i prou molest per esvair la concentració de tothom.

Quan he tret el cap per la finestra, el primer que he vist han estat les branques de les moreres del carrer de sobre de l’escola que anaven caient una darrera l’altra de l’arbre al terra. De seguida he vist, també, una colla de treballadors de la brigada municipal que, armats d’un compressor i tisores pneumàtiques, envestien els arbres fins a deixar-los ben despullats. Després aplegaven a tota pressa les branques i les trituraven dins d’un remolc que s’enduia les restes de manera que, al cap d’una estona, al carrer no hi quedava cap rastre de les mutilacions. Res a dir si no fos perquè aquelles pobres moreres encara no només no havien perdut ni una sola fulla, sinó que ni tan sols no haviem començat a esgrogueir-se, de manera que sobtava el contrast entre les branques ben carregades de fulles d’un verd encara intens i una podada tan radical i prematura.

Potser m’equivoco, però a casa sempre he sentit dir al meu pare que a l’hora de podar no s’ha de córrer, que s’ha de fer quan ja no fa calor ni el fred és, encara, cru, i que cal esperar que la planta s’adormi i ja no hi corri la saba per estalviar-li cap patiment. I no és pas que a casa siguem una colla de sentimentals, però sabem que les plantes són éssers vius.

Però es veu que els nostres administradors no ho veuen així, sinó que cal ser molt diligents -en aixó si- per evitar que cap fulla embruti el terra, que un cop s’ha acabat l’estiu s’han d’aplegar les ombrel·les fins l’any que ve i afanyar-se a penjar les llums de Nadal. Com si s’hagués decidit que enguany ens la podíem estalviar la tardor, l’endemà passat de la podada ja he vist una altra brigada d’homes penjant la decoració nadalenca als carrers. Ja només falta que per saber com vestirnos, ara vinguin els del corte inglés a dir-nos quina època de l’any és.

Me’n recordo de com m’agradava, quan era petit, caminar arrossegant els peus entre les fulles seques que acotxaven el terra i sentir el crec-crec que feien al trepitjar-les. Aquest so i aquells colors eren l’anunci subtil de què, encara que no ho semblés, alguna cosa estava passant. Als pobles -no sé com s’ho feien els nens de ciutat- apreníem a observar tot de petits senyals que ens ajudaven a situar-nos en el món. Cada moment de l’any tenia les seves olors, els seus sons, els seus colors, i la seva presència en la cadència del temps ens ensenyava a percebre els detalls més petits de la vida.

Tinc la sensació que ara, quan se’ns força a saltar del brogit de l’estiu al brogit del Nadal sense un espai intermedi pel silenci ni per la quietud, sense temps per adonar-nos dels canvis que es van produint en l’entorn i en nosaltres mateixos, ens estan prenent un munt de sensacions, i que habitem, cada dia més, en un món on només és ben vist el sentit pràctic. Si no preservem cap moment per submergir-nos en els matisos dels colors o de les olors o del tacte, la nostra vida es veurà abocada a aquella estranya asèpsia que ens inquieta quan la nit ens atrapa pels passadissos d’un hospital.

Quan penso en la mort m’imagino un estat d’asèpsia absoluta de la ment del qual se’n pot salvar, només, el cos. Al capdavall, la sensació de viure es desprèn dels canvis que som capaços d’observar en la matèria. Potser és per això que no recullo les fulles dels arbres al jardí, que m’agrada deixar que la figuera i la blada i l’àlber facin al voltant de la soca un cèrcol de color que va canviant cada dia fins a desaparèixer del tot. Després, la terra s’adormirà sota el seu abric i arribarà el fred, però l’hivern no serà tan dolorós perquè al record, com quan era un nen, hi portaré encara tots els matisos d’aquesta tardor que ens han volgut robar.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *