Teatre Nacional?

[Fotografia de Ricard Gratacòs]
M’ho havien advertit. Però tot i així, ahir al vespre vaig cometre la imprudència d’anar al Nacional a veure En Pólvora. I la veritat és que vaig sortir-ne més escaldat encara del que, després d’haver llegit les crítiques als diaris i d’haver escoltat l’opinió d’alguns amics, em pensava.

A banda del Jordi Banacolocha, que coneix el seu ofici, la resta d’actors i actrius sembla que no hagin entès pas què és un drama. L’Anna Sahun, el Julio Manrique, el Santi Ricart i el Marc Rodríguez es passen l’hora i tres quarts que dura l’obra corrent accelerats per l’escenari i cridant, sense matisos, el text d’Àngel Guimerà. Sobreactuen de tal manera que en lloc de crear en l’espectador la tensió pròpia del drama, fan una trista caricatura de les passions que Guimerà volia transmetre. Res del que passa a l’escenari és creïble, i això que el director -el Sergi Belbel– parla al programa de mà d’una obra intensa i apassionada. No n’hi ha d’intensitat ni de passió, perquè la dicció del text és tan plana i tan buida que resulta estrident.

I la llàstima és que el text dóna de sí, tant pel que fa a les passions de l’instint -l’amor, el sexe, l’odi, la ràbia, l’ambició-, com pel que fa a les qüestions socials -la revolució industrial, les vagues obreres, la relació entre els amos i els obrers, l’ascensió en l’escala social o la violència latent-, però amb actors i actrius amb tant pocs registres com els que s’encarreguen de la representació no és possible que tot això aflori a l’escena.

Costa d’entendre que a un teatre que se suposa que és l’aparador de l’excel·lència del que es fa al país, s’ofereixi un espectacle de tan poca qualitat. Què és el que passa? Quina ha estat la feina de direcció sobre una colla d’actors que semblen haver estat abandonats dalt de l’escenari? Es tracta de fer calaix a base de rostres que ha fet populars la televisió? La parafernàlia de l’edifici ens ha fet oblidar que és en la paraula que hi resideix la màgia del teatre?

Mentre m’avorria enyorava la idea que tenen el Josep Maria Flotats o el Lluís Pascual del que ha de ser un Teatre Nacional. Per què com va dir la R. quan sortíem de la sala, la sensació era la d’haver anat a veure una funció de les que feien al teatre de la parròquia, i el TNC no hauria de ser pas això. Tot plegat, quin espectacle més trist.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *