Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]