Ricard Garcia | ‘Teranyines’ d’Anna Montero

Quan vaig començar a llegir, fa una pila d’anys, m’empassava els llibres de la primera a la darrera paraules sense permetre’m cap descuit. Després, però, va arribar un moment que quan havia llegit unes dotzenes de pàgines ja sabia si calia insistir fins el final o no. Ara ja no m’amoïna deixar els llibres a mig llegir i si no m’ho passo bé els deixo córrer, de manera que alguns van a la pila de les segones oportunitats i d’altres van directament a l’oblit. Però segueixo llegint, i entre algunes altres raons ho faig, també, perquè de tant en tant tinc la sort que m’ensopego amb algun llibre que feliçment m’atrapa i em dóna consol com si hagués estat escrit per mi.

Això és el que em va passar diumenge passat, quan vaig agafar Teranyines d’una prestatgeria a la llibreria del TNC per fullejar-lo mentre feia temps. Vaig obrir-lo a l’atzar, i com si de debò es tractés d’una teranyina que algú m’hagués parat, ja no me’n vaig poder desprendre. Durant aquesta setmana l’he llegit i rellegit amb delit diverses vegades i encara hi entro i surto saltant d’un poema a un altre.

És un llibre en el qual la seva autora, l’Anna Montero, parla sense embuts del temps que ens resta, de la deriva, de la por, del buit i de l’adéu, però tot i la cruesa dels temes, m’ha fet bé llegir-lo. No només perquè els versos no amaguen res i tenen la virtut de gravar, amb la netedat i precisió d’un estilet, la veritat en el lector, sinó també perquè llegint-los es pot copsar l’aire i la llum amb què han estat escrits.

En molts dels poemes d’aquest llibre conflueixen dolor i bellesa, dualitat amb la qual l’autora traça imatges que, carregades de força, perduren alhora a la pell i a la memòria del lector; i les paraules ja no són només sons, sinó que adquireixen la densitat d’allò que anomenen, de manera que llegint-les podem sentir des de l’alè del moment viscut fins al tacte de cada cosa dita. Com en aquest poema que segueix, que cada element s’encasta en tots els altres per ser, plegats en l’instant, poesia:

cristalls

hi ha un dolor secret en la fulla
que al vent vacil·la i dubta i cau.
hi ha una eufòria de funàmbul
sobre la pista i una mirada
que s’atarda sobre la terra humida
i sap que és el vol darrer i la darrera
carícia del sol, el darrer alè
del vent i per això l’instant esclata
com una magrana i cristalls de sang
segellen l’adéu.

[Anna Montero: Teranyines. Edicions 62, col. Poesia, 139. Barcelona, 2010]