Tot t’és estrany…

[Fotografia de Martí Garcia]

Tot t’és estrany, com aquest fals hivern que estem vivint, d’ençà que ha començat l’any. Aspre com el llom de la pedra, l’aire sec ha tornat a colpejar la fragilitat d’aquest castell de cartes que t’entestes a preservar. I és que, tot i que era una mort anunciada, et va sorprendre com hi havia sentiments que t’havies esforçat a oblidar i que ara, imparables com les llengües de lava d’un volcà, afloraven fins a solidificar-se damunt teu.

Havies tirat pel dret sense tenir en compte que hi hauria parts de tu que no les viuries. I ara, quan ja s’ha fet tard, t’adones de la impossibilitat de recuperar plenament el món d’on vens i el que havia de ser el teu. Tot se t’escapa i pots fer-hi, com si només fos possible un present orfe, ben poca cosa.

Ni tan sols saps si t’has equivocat i, si ha estat així, tampoc pots saber fins a quin punt ho has fet. Amb l’any nou t’ha tornat el neguit de pensar que només ets capaç de caminar sobre les teves pròpies passes, incapaç de trencar el cercle viciós que no et deixa fruir dels camins ni de la possibilitat d’atrapar l’horitzó.

Com si ja no et pertanyés cap futur, et queden només els refugis de la pell…

0 comentaris
  1. ROBERO
    ROBERO says:

    Quan has atrapat l’horitzó, ja no queden camins per fruir. En els intens per trobar-los i fruir-los es on hi ha la vida. ¡¡ Endevant!!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>