Trens de nit
Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l’incipient moviment d’un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d’una altra matinada…
I després, l’esbufec escanyat d’una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s’esqueixa.
¿Que tens insomni, Ricard?
Ja no sé si tinc insomni o l'insomni em té a mi. Una abraçada, Joan!
m'has fet recordar llargs viatges en tren, de nit, en una llitera, quan era encara molt petita… un text molt evocador; com sempre, m'ha agradat molt, Ricard.
Gràcies, Núria. Què tenen els trens que ens resulta tan atractiu? Fins i tot els nens petits hi tenen molta dèria. Potser és la imatge de bèstia mítica de les locomotores; què és?
Realment preciós. M'has evocat records d'infantesa, quan els trens eren les cançons de bona nit, quan estripaven l'arie i esqueixaven la nit… Meravelloses imatges!
Carme, moltes gràcies pel teu comentari i sigues benvinguda a Castells de cartes.