ricardgarcia.cat_vil·lalola

Vil·la Lola

La casa, protegida per l’enreixat del jardí, s’alçava a quatre vents a la part més alta del carrer. A diferència de les altres i a semblança dels xalets d’estiueig de començament del segle passat, mostrava presumida un frontó amb pintures i un coronament prudentment modernista. Sempre que hi passava pel davant se la mirava aquella casa tan diferent de la seva. Li agradava.

Va entrar-hi una única vegada quan van convidar-lo per l’aniversari d’una de les nenes. No recorda de quina, perquè posats a dir-ho tot, s’ha de dir també que gairebé no les coneixia aquelles nenes de Barcelona ni sabia qui ni perquè l’havien convidat. Els seus amics eren uns altres i d’una altra mena i no en feien de berenars d’aniversari amb xocolatada inclosa com aquell. El dia que feien anys repartien un caramel per cadascú a l’escola i tant contents.

Però inexplicablement, en Sebastià aquella tarda era allà, en aquell jardí on tot semblava més net i lluent que no pas a casa seva i no sabia què havia de fer, ni com s’havia de comportar ni què havia de dir. Tot i una certa fascinació pel que veia, se’l menjava la vergonya i si hagués pogut s’hauria posat a córrer i hauria fugit. Com a l’escola, només volia que el temps passés de pressa i algú digués que ja se’n podia anar.

Ni llavors ni ara, mai no ha entès quin paper hi feia ell en aquella tarda petit burgesa de senyores com de revista i nenes amb sabatetes de xarol i vestits de diumenge. En recorda, però, el so de les passes a la grava del jardí i, sobretot, les olors dolcíssimes i penetrants dels perfums que aquelles dones que a ell li semblaven tan mudades, s’havien posat a mode de toc final de la imatge que volien mostrar. I la veritat és que es mostraven dolces i jovials i desimboltes com si res els pogués passar ni res pogués malmetre el seu món. En aquell moment, petit com era, no ho va saber entendre, però en recorda l’aire esponjós i aeri d’un anunci de felicitat: els estampats florals dels vestits, la casa oberta a l’esplendor del jardí, les rialles dels adults i les corredisses de les nenes, el dringar de gots i plats, les tasses de xocolata desfeta, abundoses, i el somriure d’aquelles mares tan diferents de la seva i les dels seus amics…

Duia el cabell moll de colònia de nen, lavanda a raig, de manera que també ell contribuïa a afegir una nota més a totes les olors que es barrejaven i competien amb la que desprenia una immensa anglesina –més tard descobrí que se’n diu glicina- que carregada de raïms de flors violàcies colonitzava un llarg passadís al costat de l’edifici. Callat perquè una vergonya que ratllava el pànic el mantenia mut, avançava a poc a poc a través de la grava menuda del jardí amb un petit obsequi a les mans. Després de donar-lo a qui fos que l’hagués de donar i de mirar-s’ho tot, l’envaí una sensació d’incomoditat immensa i es va anar quedant sol i quiet amb una consciència claríssima que ell no formava part d’aquella escena, que n’era només una insignificant comparsa.

Però això no va ser pas el pitjor per en Sebastià. Va haver-hi tota una colla d’elements que es van confabular perquè la tarda, tot i que acabés sent dramàtica per ell, li donés durant uns minuts un cert protagonisme. L’estranyament que sentia barrejat amb la seva vergonya malaltissa, la borratxera d’olors i perfums i la xocolata que se li havia posat malament van fer que perdés el control del cos, els esfínters cedissin i s’ho fes tot a sobre… De manera que va haver de pagar molt car que la seva extrema timidesa li impedís dir a ningú que tenia l’estómac regirat i que li calia anar urgentment al vàter.

Arraconat en un extrem del jardí, ho va voler amagar tant com va poder, però cada cop es podia dissimular menys la pudor enmig de totes aquelles olors. Com un nus immens, les ganes de plorar se li havien posat al coll mentre esperava que ningú s’adonés del que ja era tan evident. No hi va poder fer res, de cop sentí aquella senyora que ell havia trobat tan bonica que, amb veu forta i clara, exclamava: “-Aquest nen s’ha fet caca!” Tot ell es va encongir i es va fer més i més petit sota el pes de les mirades i de la humiliació que sentí quan aquelles dones, mares diligents, el van despullar –pantalons i calces avall!- per rentar-lo. Faltava, però, encara l’últim episodi del drama: tornar a casa amb el paquetet de la roba bruta com si fos la prova del delicte i haver de donar una altra vegada explicacions a la mare.

Hi ha coses que passat el temps gairebé s’esborren a la memòria o, si més no, s’acaben convertint en un record més o menys tèrbol, però n’hi ha d’altres que s’hi enquisten com un dolor crònic entre les vivències del seu portador. Doncs bé, tot i que n’han passat molts d’anys, en Sebastià encara sent l’escalfor a les galtes cada vegada que ha de passar pel davant d’aquella casa. Mai més no ha gosat mirar dins del jardí on una tarda van convidar-lo a una festa d’aniversari i va passar una vergonya tan gran que encara no se l’ha tret de sobre. S’aparta de la casa i passa ben de pressa el tram de carrer que ocupa la Vil·la Lola. Sap que són imaginacions seves, però cada vegada que hi passa sent l’eco d’aquelles senyores com de revista que riuen mentre s’expliquen, una vegada i una altra, la divertida anècdota d’aquell nen que es va fer caca a la festa de la nena: “-I és que també n’havíem convidat alguns del poble, ves… però ja se sap, aquests nens no se saben comportar en aquests actes. Les nostres, en canvi…”

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>